En l’acte, organitzat pel Grup d’Estudis Constitucionals de l’Estat i la Unió Europea de la UA, col·labora el Col·legi de Politologia i Sociologia de la Comunitat Valenciana
Óscar Alzaga, un dels dirigents democratacristians d’oposició al franquisme i protagonista en la Transició com a diputat d’UCD en les Corts constituents, presenta el seu llibre La conquista de la Transición (1960-1978). Memorias documentadas a Alacant dilluns 17 d’octubre de 2022. En l’acte, promogut i organitzat pel Grup d’Estudis Constitucionals de l’Estat i la Unió Europea de la Universitat d’Alacant (UA), col·labora el Col·legi de Politologia i Sociologia de la Comunitat Valenciana.
La presentació, que s’inscriu en la gira que està realitzant l’autor d’esta obra editada per Marcial Pons, tindrà lloc en la Seu UA Ciutat d’Alacant del carrer Ramón y Cajal 4 a les 19.00 h (Sala Miguel Hernández). En ella intervindran els doctors Glicerio Sánchez Recio, catedràtic d’Història Contemporània de la UA, i José Chofre, professor de Dret Constitucional de la UA.
Catedràtic emèrit de Dret Constitucional de la UNED, universitat on va desenvolupar principalment la seua carrera docent, i acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, el doctor Óscar Alzaga (Madrid, 1942) va compaginar la seua trajectòria professional com a jurista -advocat i professor universitari- amb l’activitat política. Detingut, interrogat, sancionat i confinat durant el franquisme, ja que des dels dies d’estudiant universitari va militar en l’oposició democràtica, va ser cofundador en 1963 de la revista d’inspiració democratacristiana Cuadernos para el Diálogo que es va editar durant el desenvolupisme, el tardofranquisme i en els primers anys de la Transició i va contribuir amb això al debat polític; posteriorment es va convertir en un dels fundadors d’UCD, sigles amb les quals va obtindre acta de diputat en el període constitucional, desestimant en diverses ocasions ser ministre amb el president Adolfo Suárez.
Crema de documents
La conquista de la Transición (1960-1978). Memorias documentadas té l’origen en un episodi ocorregut al començament de la Transició: el del moment en el qual unes certes persones, provinents del franquisme i que ocupaven posicions clau en el primer Govern d’UCD, van ordenar cremar la pràctica totalitat de la documentació conservada en arxius policials de la Guàrdia Civil i d’altres organismes que havien assumit la repressió dictatorial.
“Es va dificultar així -afirma Alzaga- que els historiadors pogueren conéixer la dialèctica real que es va desplegar entre els qui van sostindre el franquisme i els qui vam fer inevitable, a la mort de Franco, l’assumpció d’una democràcia inspirada en models europeus”.
Després de prop de deu anys de treball, el fruit és este llibre on el text escrit no sols es recolza en el viscut per l’autor sinó en documents que van sobreviure a la crema. D’una banda, s’ha servit de la voluminosa documentació conservada per ell mateix i, per una altra, li ha valgut la consulta d’altres arxius d’opositors a la dictadura, fonts a les quals suma un detallat repàs de la premsa nacional i estrangera del període. La narració acaba amb l’inici del procés constituent que va desembocar en la Constitució de 1978.
Oposició democràtica “àmplia i eficaç”
Des de l’inici de les pàgines escrites, Óscar Alzaga no dubta a posar al descobert la seua tesi sobre la Transició, crítica amb l’actuació dels qui procedien del règim dictatorial. “Se’ns narra la transició com una cosa natural, que desitjaven escometre els alts comandaments d’aquell sistema”, observa. “De ser això així, seria a ells als qui s’hauria de reconéixer el mèrit d’arxivar la dictadura i instaurar la democràcia; però tal tesi no és certa”.
“Va haver una oposició democràtica molt més àmplia i eficaç del que, d’ordinari, es reconeix, que va aconseguir que la majoria de la generació jove demandara públicament el final d’aquella dictadura. I una part d’aquella -democratacristians i socialistes, especialment- va teixir unes relacions i uns plans amb els governants de la pràctica totalitat dels països membres de la Comunitat Europea per a pressionar al franquisme”.
La seua conclusió l’expressa, per tant, amb contundència des del principi, atribuint al reformisme que procedia del franquisme una actitud interessada davant els esdeveniments que s’anaven imposant. “Els quadres d’aquella autarquia -sosté- no van prendre la iniciativa de donar-nos la democràcia, més bé es van veure obligats a això i ho van fer amb gran interés per assegurar la seua pervivència en la vida política”.
